domingo, 10 de septiembre de 2017

¿FAMILIARIZACIÓN O RESIGNACIÓN?

Reflexiones sobre el periodo de familiarización desde la Teoría del apego.

     Desde hace quince años acompaño a los niños y niñas de 0-3 años en este proceso tan delicado y complejo. A lo largo de este tiempo he presenciado diferentes situaciones y es triste constatar que en nuestra sociedad hemos desarrollado una gran tolerancia ante expresiones infantiles de angustia y dolor que en absoluto son naturales ni saludables (llanto de protesta, enfado, resignación, etc). Por desgracia  demasiado a menudo el llanto desgarrador de un niño/a, durante los primeros días de escolarización, vivimos como algo normal... Las frase:  “Se le pasará”, “Ya se acostumbrará”, "Eso es normal" o "Es por su bien" todavía suenan en demasiadas escuelas y casas. Es por este motivo que me animo a compartir algunas reflexiones sobre el tema.


     Ante todo, creo que es imprescindible que tomemos conciencia, tanto los padres como los educadores/as y maestros/as infantiles de la importancia de este periodo, para hacer un acompañamiento desde el respeto, teniendo en cuenta el grado de maduración y el ritmo individual de cada criatura.

     Cuando hablamos de la edad 0-3 años, hablamos de una etapa muy vulnerable en la cual el bebé y/o niño/a pequeño necesita la seguridad y afecto sin condiciones, y en la cual su momento evolutivo no le permite separarse de su figura de apego (habitualmente madre, a veces padre u otro familiar cercano). Al no contar todavía con una representación interna de las figuras parentales, el hecho de quedarse solo en un sitio nuevo con las personas desconocidas provoca en él dolorosos sentimientos de abandono.

     La dependencia, absolutamente natural y necesaria en la primera infancia, se ve amenazada en el momento de escolarización temprana, forzando la autonomía de una criatura que todavía no está preparada para dar este paso. También hay que tener en cuenta otro aspecto, no de menor importancia, el concepto del tiempo en esta edad no está integrado. Así que las palabras: en seguida, en un ratito, pronto, después, etc. no significan nada para un/a niño/a que 20 min. puede vivir como una eternidad. Por otro lado “la escuela” siendo todavía un concepto abstracto también carece de significado, porque aún no forma parte de su vivencia directa, aunque le contemos diferentes cuentos sobre el tema días o semanas previas al acontecimiento.

    Resumiendo, en esta etapa evolutiva es primordial la presencia de una figura de referencia estable, segura y amorosa para facilitar todo el proceso de separación. Dicho esto, creo que no queda lugar a dudas que es necesario cambiar los protocolos, a veces bastante rígidos de algunos centros escolares que dificultan enormemente la adaptación.


     Afortunadamente cada vez más escuelas ven la necesidad de flexibilizar algunas normas en beneficio del niño/a y su armónico desarrollo afectivo. Aunque todavía queda mucho por hacer…

     Por otra parte los padres, cada vez más conscientes, quieren estar presentes junto a sus hijos/a y acompañarles en estos momentos tan delicados. Que se pueden y se deben (dentro de lo posible) vivir sin dolor y angustia, tanto por parte de los pequeños como por parte de las mamás y los papás. Y aquí la labor de los profesionales del ámbito educativo (y también la mía) es mostrar el respeto, ofrecer la escucha, estar presentes y comprensivos en todo momento, permitiendo expresar todo tipo de emociones sin juicio alguno. En fin, contactar con nuestra parte más sensible y empatizar con las familias que tenemos delante…
  
     Yolanda González, psicóloga y autora del libro “Educar sin miedo a escuchar” nos habla de dos criterios a contemplar durante el período de adaptación. El primero consiste en respetar ante todo la seguridad emocional de los peques, sin rupturas vinculares durante el tránsito familia-escuela. Y el segundo criterio es ser conscientes de la importancia de crear las condiciones idóneas para la formación del apego con la educadora sin forzar ni esperar a que dicho apego sea inmediato. En todo caso es un proceso dinámico y complejo, su duración va a marcar cada niño/a según su grado de maduración y su historia familiar.

    Y para acabar me gustaría mencionar tres señales que nos pueden indicar que el proceso de familiarización-adaptación se haya finalizado (J. González, 2015):


-     Ausencia de angustia y llanto ante la partida de la figura de apego.
-  Ausencia de retraimiento y pasividad. 
-   Presencia de la exploración y del juego con el educador/a y los iguales.


Para lograr una sana adaptación, basada en el respecto y el amor,  la colaboración y el diálogo entre las familias y los centros educativos es imprescindible.



Ewa Sitko (Licenciada en Pedagogía, formada en Terapia Gestalt y Terapia Gestalt Infantil)

Bibliografía

González, Yolanda. Educar sin miedo a escuchar. Claves del acomañamiento respetuoso en la escuela y la familia. RBA, 2015
Bowlby, John. El apego y la pérdida. Paidós Iberica, 1993


martes, 2 de mayo de 2017

A FORA. PROJECTE D'ESPAI EXTERIOR


Fa vuit mesos vam obrir l'Espai Garbuix i de seguida vam iniciar el projecte d'espai exterior, tot un repte tenint en conte les condicions; un pati pavimentat que no es pot cobrir de terra per motius arquitectònics. Aquí compartim tot el procés fins al dia d'avui... 

Des del principi ho teniem clar, volíem que el nostre pati fos un espai educatiu, on es donèssin processos d'aprenentatge. La idea del pati com un lloc d'esbarjo, on el infants surten a desfogar-se, des del nostre equip mai hem compartit. "Un espai exterior gran, sense personalitat, buit i pla no és un jardí per viure; s'assembla més a un pati per a l'hora d'aire dels presos. Produeix confusió, dispersió, nerviosisme i avorriment. (...) Els espais exteriors han de ser pensats amb la mateixa cura que els interiors." (Penny Ritscher)




Les aportacions de Penny Reicher i Carma Cols ens feien reflexionar i plantejar-nos diverses preguntes: 
Com dissenyar el nostre pati perquè els nens i les nenes puguèssin satisfer les seves necessitats evolutives de joc sensorial i moviment lliure?
Com crear un entorn equilibrat, harmònic i amable amb vegetació abundant compensant la falta de terra?
Quines propostes i quins materials incorporar? 
Etc.

Entenem l'ambient com el tercer educador (L. Malaguzzi) i això suposa dissenyar un espai enriquidor, suggeridor, ple de possibilitats, cuidat i estèticament bell. Un lloc que facilita la descoberta, l'exploració, la manipulació, la relació amb els altres companys, i a l'hora si és necessari, moments d'intimitat o descans.




A mesura que avançàvem, observant constantment els nostres infants, les seves necessitats i els seus interessos vam crear diferents ambients.
Vam posar a la seva disposició diferents elements naturals: pedres, pinyes, troncs, etc, creant l'ambient d'animals.




L'ambient de la cuineta amb una taula gran, al costat del sorral, pots, plats i bols de diferents mides, coladors i culleres en abundància. 


Sovint hem pogut observar els nens i nenes jugant molt concentrats, en silenci manipulant, omplint, buidant, remenant, en definitiva, preparant rics plats amb tot tipus d'elements naturals, sorra, pinyes, pedres, petxines, 
pètals de flors, fulles etc.


Un repte important del nostre espai exterior és poder satisfer una de les necessitats bàsiques dels infants en aquesta etapa; la necessitat de moviment lliure. Córrer, anar amb bicicleta, saltar, enfilar-se, buscar l'equilibri del propi cos és una font inesgotable de plaer, descobertes i aprenentatges.




La naturalesa és un món fascinant per als infants, ple de colors, olors, textures, formes, moviment... El ritme de la natura és lent, les plantes necessiten el seu temps, unes condicions òptimes i nosaltres paciència i confiança en que un dia brotarà allò que hem sembrat amb tanta il.lusió al nostre hort; faves, pèssols, raves, gira-sols, maduixes...







D'aquesta manera els nens i les nenes poden observar el pas de temps; temps és un concepte matemàtic abstracte i difícil per assimilar. Els canvis de la natura al llarg de tot l'any ajuden a entendre-ho millor.





Diu Penny Ritscher: "Als espais exteriors, el mobiliari més important és el vivent: les plantes. Aquestes poden transformar un espai exterior anònim i asèptic en un hàbitat del joc lliure, en un lloc agradable i acollidor. (...)Les plantes són una font inexhaurible de plaer. Les podem mirar, tocar, ensumar, assaborir..." Dons si, nosaltres gaudim dia a dia de la vegetació. Fins i tot ens hem atrevit a fer un petit hort amb herbes aromàtiques (menta, farigola, espígol, sàlvia, romaní, etc.)



I per últim, i no vol dir menys important; al nostre ambient de contes on gaudim de moments de trobades, cantem, juguem i sobre tot expliquem moltes històries... 


Per a més informacció:

* Penny Reicher, El jardi dels secrets. Organitzar i viure els espais exteriors a les escoles, Ed. Associació Rosa Sensat
* Heike Freire, Educar en verd, Ed. Graó



jueves, 9 de marzo de 2017

BARBOTINA


                                 o una de les mil una aplicacions del fang

Hi ha una substància viscosa, llefiscosa i sobretot empipadora que es queda enganxada a la sola de les sabates. Les persones poc curoses la solem escampar a tort i a dret en forma de petjades. Després, quan s’asseca, s’escola pels racons més insospitats i tardem uns quants dies en fer-la fora de casa nostra... us estic parlant un altre cop del llim.
De fet hi ha un nom tècnic per aquesta pasta tan incòmoda: barbotina. Pareu atenció, però, només s’anomena així quan algú agafa una pastilla de fang i la barreja amb aigua. La solen utilitzar els ceramistes per enganxar peces de fang tendre... ningú ha batejat allò que queda enganxat a les nostres botes.
Des de la meva perspectiva tant la barbotina com el fang del camí es poden convertir en un material pictòric meravellós. Sobretot pels seus matisos cromàtics; hi ha representada tota la gamma dels terres: sèpies, ocres, sienes, òxids, sombres... a més tenen l’encant de reaccionar de manera imprevisible perquè és un material orgànic, ple de vida.
Un altre atractiu és que la barbotina permet endinsar-te en un procés gairebé alquímic, fabricar color: hi ha una pedra de fang sec sobre un taulell; unes mans l’agafen i converteixen la peça d’argila en pols mitjançant un morter; després els dits barregen el polsim amb algun aglutinant. Apareix una pintura humil però riquíssima.


Us suggereixo que apliqueu la barbotina sobre tot tipus de suport: sobre la pell, cartró, paper, fusta, paviments sintètics, pedres... i més encara: penseu que també podeu buscar altres tècniques com el monotip. És preciós observar com reaccionen els dipòsits de pigment. I, qui sap? Potser aquestes marques estimulen la vostra imaginació i us transporten a allò inesperat...

Merce Brió Pares (mestra d'educació infantil)

domingo, 5 de febrero de 2017

TOP TEN DE CONTES DE L'ESPAI GARBUIX

"Quan llegim un conte, deixem una emprenta afectiva en la memòria dels infants."
                                                                     ILAN BRENMAN



Al nostre espai l'ambient de lectura és un dels ambients preferits de tots els infants. Aquí tenim moments de trobada explicant contes, cantant, moments de conversa, de relax,...
És un lloc on els nens i les nenes poden gaudir dels contes sempre i quan decideixin. Ho fan sols o acompanyats.

Dia a dia gaudim d'aquest moments privilegiats de molta complicitat entre l'infant i l'adult, potenciant el vincle emocional.



Observant els petits durant els primers quatre mesos, hem vist que entre diferents contes i àlbums il.lustrats que tenen al seu abast, sovint volen mirar alguns concrets, podríem dir els seus preferits. Així va néixer  el nostre TOP TEN DE CONTES, que volem compartir amb vosaltres.

1. "La lluna està trista" Ed. Baula, 2008
L'elefant troba la lluna molt, molt trista i decideix que vol ajudar-la. Però té un problema..., no pot arribar a fer-li un petó. Així que gràcies als seus amics: l'ós, el tigre, el cocodril i el ratolí... al final la lluna rep un petó ben gran de part de tots i la seva tristesa és transforma en alegria! 
Un conte senzill i dolç, permet introduir als més petits en el món de les emocions.



2. "Vamos a cazar un oso" Ed. Ekaré, 2010
Un preciòs àlbum il.lustrat que explica la història d'una família que un dia va decidir anar a caçar un ós. Després de passar per un camp, un riu, una tormenta, un bosc,... al final van trobar una cova fosca i tenebrosa...
Text basat en l'antiga cançó anglesa, facilita als infants l'elaboració de les seves pors.



3. "L'erugueta goluda" Ed. Kókinos, 2007
4. "El monstre de colors" Ed. Flamboyant, 2012
El simpàtic monstre de colors no sap què li passa. S'ha fet un garbuix d'emocions i ara li toca desfer l'embolic amb l'ajuda de la seva amiga. 
Una història molt divertida que introdueix a petits i grans lectors en el fascinant llenguatge de les emocions.
5. "Paf, el Drac Màgic" Ed. Símbol, 2012



6. "Creixo feliç. Descobreixo les meves emocions" Ed. Estrella Polar, 2015
Un llibre senzill amb les imatges de diferents emocions que podem viure i en quines situacions.  Ajuda als nens i les nenes a identificar les pròpies emocions. Una bona introducció a l'educació emocional.



7. "Quina emoció" Ed. Estrella Polar, 2010
Des d'un primer moment les cares de nadons expressen diverses emocions. Així es comuniquen amb el seu entorn. Un llibre senzill, ple d'imatges per els més petits per descobrir i identificar les primeres emocions.



8. "En Bru necessita una abraçada" Ed. Baula, 2012
Bru és un ós a qui li agraden moltíssim les abraçades. Un matí, s'aixeca pensant que necessita una abraçada. Fa abraçades grans, altes, toves, col.lectives... però segons quines, no a tothom li agraden. Finalment, una mica ja cansat i desanimat, troba la seva abraçada preferida, la de la persona que més estima: la seva mare. 
Un conte bonic i molt tendre.
9. "Bona nit, monstres" Ed. Barcanova, 2010
Quants monstres! Així no es pot dormir! Cadascú al seu lloc, monstres!
Una història divertida, pot facilitar parlar amb els nens i les nenes sobre les seves pors; por a la foscor, als monstres...



10. "De quin color és un petó?" Ed. Animallibres, 2015






domingo, 29 de enero de 2017

JORNADES DE PORTES OBERTES

Bon dia famílies!

El dia 4 de febrer a les 10.00h obrim les portes d'Espai Garbuix, un espai per a infants de 18 mesos fins 6 anys. El nostre projecte educatiu es basa en el profund respecte cap a l'infant, les seves necessitats evolutives, els seus interessos i els seus ritmes personals.
Un lloc acollidor i segur, sense comparar ni jutjar, on l'infant és el protagonista actiu del seu aprenentatge.

Oferim: 
* Acompanyament emocional
* Grups reduïts (ratio 7:1)
* Flexibilitat horària
* Joguines d'alta qualitat, material Montessori
* Assesorament psicopedagògic
* Pati de 150m2 amb hort ecològic.

L'Espai Garbuix és un espai amorós amb uns ambients preparats, rics en estímuls, que conviden a moure's lliurement, jugar, explorar, descobrir, meravellar-se, construïr i destruïr. 
Ens inspirem en els principis d'educació viva i les escoles  Reggio Emilia.

Disposem de dos espais:
* l'espai interior (l'ambient de llum i construcció, l'ambient d'experimentació i l'expressió creativa, l'ambient de lectura)
* l'espai exterior


L'AMBIENT DE LLUM I CONSTRUCCIÓ





L'AMBIENT D'EXPERIMENTACIÓ I L'EXPRESSIÓ CREATIVA (ATELIER)




L'AMBIENT DE LECTURA




Per acabar us deixem algunes imatges del nostre dia a dia a l'escola.



“Els Mestres no són els protagonistes,
ja que els autèntics protagonistes són els infants.
Que juguen, experimenten, treballen, observen, dibuixen,
modelen, llegeixen, escolten música i tot en un mateix moment
i dins d’un gran ordre.”
Loris Malaguzzi

TOTHOM ESTÀ CONVIDAT!