VIVINT ELS CANVIS, COMPARTINT LES EMOCIONS

Com acompanyar als infants en el procés de dol?

Al llarg de la seva vida, des de ben petit, l'infant viu diferents canvis i pèrdues continuament. La primera, el naixement; després de nou mesos d'una fusió absoluta entre la mare i la criatura, s'han de separar.
En cada etapa evolutiva, l'infant experimenta pèrdues i comiats com deixar el xumet, el bolquer, començar l'escola...
I com la vida és un canvi continu, a aquestes pèrdues evolutives sovint s'hi afegeixen altres com l'arribada d'un germanet, el canvi de casa, la separació dels pares, l'hospitalització d'un familiar, la mort d'una mascota o la d'un ésser estimat...
En funció de la intensitat del vincle, la pèrdua pot ser més o menys dolorosa, desencadenant un procés de dol amb diverses emocions que els ajuden a adaptar-se a la nova realitat.
Els adults (pares, mares, familiars, educadors, mestres,etc.) volem evitar a la vida dels nens i nenes totes aquestes situacions  que poden generar tristesa, angoixa o dolor. Aquesta actitut totalment natural i necessària a vegades es pot convertir en una actitut de sobreprotecció.
El fet de tenir dificultats, viure frustracions i experimentar diferents emocions, els ajuda a créixer. Tots aquests esdeveniments en principi "negatius" poden ser una màgnifica oportunitat per ajudar als infants a construir, a poc a poc, els seus propis recursos interns i elaborar eines necessàries davant de les incerteses, les frustracions i situacions doloroses de la vida.

I com podem acompanyar als infants en tots aquests processos de canvis?

Primer de tot, hem d'identificar les emocions que vagin apareixent i posar nom a cada una d'elles. Les emocions bàsiques com la ràbia, la tristesa, la por i l'alegria són naturals i tenen una funció adaptativa. Per aquest motiu és important acceptar-les i trobar maneres saludables de canalizar-les. 

"Els contes ajuden a entendre coses difícils d'explicar, els nens els agraeixen, 

sobretot quan després poden parlar-ne."
                                                                                                    Montse Esquerda

Frases com "No ploris", "No passa res", "No t'enfadis que no n'hi ha per tant..." no faciliten a l'infant l'elaboració de la seva pèrdua, més aviat, la dificulten. Per tant, es tracta de respectar el seu próces, acollir totes les seves emocions, validar-les i donar permís per expresar-les.
El joc, les titelles, els contes, la música, el moviment corporal... són eines que faciliten l'expressió de sentiments que a vegades és dificil verbalitzar, sobretot amb nens i nenes més petits (etapa 0-6 anys).

Finalment cal resaltar meravellosa capacitat d'adaptació i superació que tenim tots, fins i tot els infants (procés de resiliencia) davant d'una expèriencia molt dolorosa com és la mort d'un ésser estimat.

"Els mestres i els pares sovint defugim el tema de la mort i amb això estem impedint que l'infant i el jove desfoguin el seu dolor. Si nosaltres procurem entendre què significa la mort per a ells, més fàcilment TROBAREM EINES PER AJUDAR-LOS quan calgui."
                                                                                                                    Concepció Poch

Pedagogia de la vida i la mort a l'escola- eines:

Les modalitats de comunicació més adients a l'hora d'explicar a un infant la realitat de la mort són, segons A. Pangrazzi:
* La fàbula, ja que introdueix poc a poc, a la llum d'un conte, en allò que ha succeït.

* L'ús d'imatges de la natura (el pas del temps i els canvis en la naturalesa; reproducció, naixement, creixement, envelliment i mort).

Propostes per a professionals de l'àmbit eduactiu

"Educar per a la mort resulta inseparable d'educar per a la vida, i a l'inrevés. Més encara, és l'única manera possible i sincera d'educar per a la vida."
                                                                                                           Joan-Carles Mèlich