DE GENERACIÓ EN GENERACIÓ

          a la Lila, la reina de les boles de sorra fina

Hi ha un fet que em sembla fascinant: en totes les èpoques i cultures els infants juguen a amagar-se; a construir cabanes; a cuinar; a disfressar-se... són accions vinculades a les necessitats més bàsiques de l’ésser humà. Per tant, naixem ja amb aquests coneixements. Se suposa que es situen entre els ganglis basals i el sistema límbic

(Mc Lean, 1970), les parts més animals i instintives del cervell.

Una tarda d’agost vaig ser testimoni d’aquesta màgia: uns infants jugaven a terra; estaven modelant boles de sorra fina. Una nena n’era experta; els altres la observaven i de pas construïen també les seves. Aprenien la tècnica a una velocitat vertiginosa. Per què els era tan fàcil, formar esferes amb un material trencadís?  Em trobava, potser, davant d’un d’aquets sabers atàvics, inscrits en el nostre codi genètic?

Quan una criatura  remena aigua i terra està viatjant molt enrere; toca materials antiquíssims, erosionats durant mil·lennis i mil·lennis per vents i pluges. Edificar refugis vora el mar; cuinar sopes d’arena; pintar-se la cara amb barbotina; fer boles de sorra fina... aquests gests vinculen nens i nenes actuals a homes i dones primitius; a tribus remotes; a la part més salvatge de la nostra essència.

L’argila és el bressol de la civilització: ens va permetre aixoplugar-nos, cuinar, ornamentar, embellir-nos, curar-nos, rentar-nos, escriure, fondre metalls, construir forns, emmagatzemar aliments, fins i tot guardar les nostres restes mortals. Per totes aquestes raons penso que sí; que quan un infant toca fang posa en marxa coneixements ancestrals, patrimonis autèntics i valuosíssims de la nostra espècie...

Merce Brió Pares (mestra d'educació infantil)